Partint de la célebre meditació de John Donne, Nuccio Ordine amplia la seva «biblioteca ideal» convidant-nos a llegir—i rellegir—més pàgines escollides de la literatura universal. Convencut que una cita brillant pot despertar la curiositat del lector i animar-lo a llegir l’obra de la qual procedeix, Ordine continua la seva defensa dels clàssics, demostrant que la literatura és fonamental per fomentar l’entesa i la compassió entre les persones. En una època marcada per l’individualisme, les terribles desigualtats socials i econòmiques, la por del «foraster», l’antisemitisme i el racisme, aquestes pègines ens conviden a comprendre que «viure per als altres» és una oportunitat de dotar de sentit les nostres vides. Com La utilitat de l’inútil i Clàssics per a la vida, aquest nou volum és una defensa i un himne de tot allò que, lamentablement, una part de la societat acostuma a menysprear perquè no reporta profit material.

La tardor em sobta és un dietari en què Francesc Parcerisas reflexiona sobre la fragmentació de l’experiència i la impossibilitat moderna de dotar de sentit el tot. Si per a Stendhal una novel·la era «un mirall que hom passeja al llarg del camí», els textos reunits en aquest llibre no són sinó bocins de miralls que l’autor ha aplegat meticulosament al marge de molts camins: reflexions, lectures, anotacions, cites, esbossos... Fragments cisellats o esquerps que de sobte es revelen parts fonamentals del sentit perquè amaguen, sota els mots que sovint ens són insuficients, les mirades encuriosides que l’autor ha projectat en cada moment sobre la vida, o que la vida ha projectat sobre ell, com la llum intermitent d’un far llunyà en la nit. Aquestes engrunes li donen l’oportunitat de reconstruir imaginativament—com ja va fer a La primavera a Pequín (2013) i a Un estiu (2018)—la part del tot a la qual tal vegada van pertànyer, com llampecs fugaços del relat vital que sempre estem reescrivint.

L’Iris Chase, una dona de vuitanta-dos anys, viu sola i empobrida a Port Ticonderoga, antic feu de la seva família influent caiguda en desgràcia. A la vegada que s’enfronta a la senectut, l’Iris medita sobre la seva vida, en especial sobre les estranyes circumstàncies de la mort de la seva germana, la Laura, poc després de la Segona Guerra Mundial. Estirar el fil del record fa que la frontera entre el passat i el present comenci a desdibuixar-se, traslladant la protagonista—i el lector—als esdeveniments que van constituir el teló de fons de la seva joventut: la Gran Depressió, les dues guerres mundials, els albors dels moviments sindicals i la publicació pòstuma de L’assassí cec, la controvertida novel·la atribuïda a la Laura que la va convertir en autora de culte. En aquest llibre, guanyador del premi Booker l’any 2000, Margaret Atwood demostra un cop més la seva insòlita perícia narrativa, ordint un relat bell, inquietant i extraordinàriament sofisticat considerat per molts la seva obra mestra.

Desprès d’una joventut regida per l’hedonisme, Michel de Montaigne abandona el càrrec que exercia en el Parlament de Bordeus i es retira al seu castell per consagrar-se a la contemplació i a l’estudi. L’experiment, però, fracassa, i la soledat el precipita en una penosa malenconia. La seva obra mestra, els cèlebres Assaigs, és una resposta a aquest malestar: Montaigne no només hi desenvolupa una filosofia vital inspirada en la tradició clàssica, sinó que, en un exercici d’absoluta modernitat, fa de l’escriptura el mitjà per reconciliar-se amb si mateix i amb la vida en tota la seva imperfecció. Jordi Bayod, especialista en l’obra de Montaigne i autor d’una traducció de referència dels Assaigs en llengua castellana, explora en aquest llibre docte i clarificador la trajectòria vital i intel·lectual d’un escriptor que, a la cerca de la vida feliç, va ser capaç de conciliar les més nobles aspiracions de la humanitat amb la indefugible finitud de l’existència.

Que La gran novel·la sobre Barcelona sigui un llibre de contes confirma que no podem refiar-nos de les aparences. Les quinze històries que componen aquesta intensa experiència narrativa aporten una visió profunda i perspicaç de diverses passions humanes. L'amor, els vicis, la fatalitat o la perplexitat de viure en un món feliçment caòtic són qüestions que, tractades amb una prosa que defuig la transcendència, permeten al lector fruir d'un espectacle d'una inusual força literària, en el qual Sergi Pàmies aconsegueix un equilibri perfecte entre la satisfacció d'escriure i el plaer de llegir.
«Còmic, satíric, sense aires de grandesa.» burkhard scherer, Frankfurter Allgemeine Zeitung.
«La mirada de Pàmies no s'enterboleix amb els vapors de la revolta. Cap prejudici no atura aquesta mirada. Això dóna a la seva escriptura, molt treballada, parca, calculadora, una eficàcia indiscutible.» Patrick Kéchichian, Le Monde.
«Pàmies fa veure que tot és tal com els nostres ulls es pensen que és, al mateix temps que, amb una mirada diguem-ne evident, trasbalsa aquesta percepció i deixa aflorar tot de detalls que l'esmicolen.» Josep M. fonalleras, El País.

La Hana viu un doble exili: un d’estrictament geogràfic, lluny de la terra que la va veure néixer i que va haver d’abandonar, i un altre d’íntim, que la manté apartada de la vida que l’envolta per por de prendre mal. Dos mil quilòmetres enllà, en un entorn privilegiat, la Sara, que acaba de fer divuit anys, està ansiosa per ser lliure. Enfrontades a una realitat incòmoda, fruit de decisions del passat que encara reverberen en el present, totes dues faran descobriments tan amargs com inesperats a mesura que escurcen la distància que les separa. A Matrioixques, Marta Carnicero Hernanz basteix, amb la prosa destil·lada que la caracteritza, un relat punyent i lúcid sobre el trauma, el pes de l’herència històrica i familiar, la sistematització de la violència i la reparació necessària.

En Kazu és mort. Nascut a Fukushima el 1933, el mateix any que l’emperador, la seva vida sempre ha estat lligada a la de la família imperial japonesa per un seguit de casualitats, a la vegada que fortament influïda pel decurs de la història contemporània del país. El seu periple vital, però, també ha estat marcat per l’adversitat, i ara és incapaç de trobar la pau, condemnat a rondar pel parc proper a l’estació de Ueno, a Tòquio, amb el tragí de la ciutat, tan incessant com indiferent, com a teló de fons. El seu relat—a estones profundament descarnat, d’altres misteriós i poètic—ens farà partícips de les circumstàncies personals i socials que van contribuir a forjar aquest destí funest, en què moments d’extraordinària bellesa i goig són sempre a tocar i tanmateix fora del seu abast. Guardonada amb el National Book Award 2020, Tòquio, estació de Ueno és una obra magistral sobre l’existència als marges que ens farà enfrontar-nos a les realitats menys amables de la nostra societat.

A Herètics, G. K. Chesterton dibuixa una crítica personalíssima a les opinions religioses del nostre temps. Dirigit al sentit comú de l’home comú, singular no tant per l’estricta originalitat de les seves idees, sinó pel seu particular punt de vista, aquest llibre ens condueix, amb una curiosa barreja d’humor i obstinació agosarada, pels camins d’una excepcional contribució a un dels debats fonamentals del món contemporani. Aquesta edició recupera l’excel·lent traducció de Pau Romeva que es va publicar per primera vegada a Edicions de La Nova Revista el 1928.

Philip Larkin (Coventry, 1922 – King­ston Upon Hull, 1985) va estudiar a St. John’s College, Oxford, on va culti­var l’amistat dels també escriptors Kingsley Amis i Bruce Montgomery, i després va començar a treballar com a bibliotecari, professió que va exer­cir fins a la mort. Molt probablement el poeta més popular de la seva generació, és autor dels reculls The North Ship (1945), The Less Deceived(1955), The Whitsun Weddings (1964) i Finestrals (1974), així com de dues no­vel·les —Jill (1946) i Una noia a l’hivern (1947)— i dos assaigs —All What Jazz: A Record Diary (1970) i Required Writing, Miscellaneous Pieces 1955-1982 (1983).

«?No te m?escaparàs. M?hi has de dur. ?Però amic meu... ?Deixa?m fer. Ja sé que és ?perillós?... Potser és això precisament el que m?atreu.» Qui parla d?aquesta manera és Fridolin, un metge vienès jove, feliç i ben acomodat, amb èxit, casat i pare d?una nena, que durant uns carnavals se sent arrossegat cap a un món ignot a mig camí entre el son i la vigília, en el qual, empès pel desig, viurà unes experiències de rara i fascinadora intensitat. Amb una subtilesa fora del comú i unes capacitats descriptives i psicològiques extraordinàriament modernes, Arthur Schnitzler ens porta cap a un terreny ambigu i ambivalent, de màgica ensonyació.